LA CONCÒRDIA: UNA ACTITUD NECESSÀRIA PER AL PROGRÉS


Introducció

La concòrdia es pot definir com la disposició de la voluntat per aconseguir acords, entre persones o institucions, orientats a l'assoliment d'objectius comuns o a la solució de conflictes. És amb ella com les societats i els grups humans progressen cap a cotes cada vegada més altes de desenvolupament en equitat.

Com a tal, és una condició imprescindible però no suficient; ha d'anar acompanyada d'una manifestació prèvia, ab initio, de vinculació amb el resultat, plasmat en acords equitatius per a tots els implicats.

La concòrdia no és, doncs, un fi en si mateixa, sinó una premissa, el bagatge exigible per transitar el camí que condueix al predomini dels valors ètics en la presa de decisions. Aquests valors, posats de manifest en la Declaració Universal dels Drets Humans, han d'acompanyar tota actitud de concòrdia concebuda com a instrument de progrés.

Concòrdia, compromís, equitat i valors ètics són el conjunt de principis que encoratja el nostre projecte.

 

La concòrdia en el nostre passat

Un dels processos històrics en què la concòrdia ha exercit aquest paper que li atribuïm en la introducció és el de la construcció europea. Des dels inicis de la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer fins a l'actual configuració de la Unió Europea, s'han anat fent passos successius en aquesta construcció de l'antic somni carolingi, en què la confrontació com a mecanisme d'ordenació de la convivència dels pobles s'ha abandonat i s'ha substituït per una voluntat d'arribar a acords equitatius i vinculants amb cessió parcial de sobirania. Així, la concòrdia s'ha convertit en l'argamassa i el modus operandi més eficaç en la construcció d'Europa, fent palès com l'acord satisfactori per a les parts és el millor instrument, el que el nostre temps exigeix, per a la construcció i el funcionament de les institucions europees.

La concòrdia com a mitjà per a la solució de conflictes assoleix un valor paradigmàtic en els procediments seguits en les deliberacions de la Concòrdia d'Alcanyís, prèvies al Compromís de Casp, que va solucionar d'una manera pacífica el que va poder ser un conflicte important en el si de la Corona d'Aragó en les albors del segle XV. Com és sabut, davant la falta de descendència a la mort de Martí l'Humà, incumbia a les Corts d'Aragó l'elecció del rei, no obstant això, van voler compartir amb les corts d'altres territoris aquesta decisió, per la qual cosa totes van ser convocades a una reunió a la vila d'Alcanyís. D'aquesta manera, per iniciativa del parlament aragonès, el sistema d'elecció es va acordar amb els de Catalunya i València (Mallorca es va incloure entre els parlamentaris catalans), en un clar exercici de concòrdia.

La història documenta altres exemples posteriors de consens, pacte o acord, que arriben fins a l'actualitat, amb l'exemple recent de la transició política espanyola de la dictadura a la democràcia. En tots ells es posa de manifest com, si bé la concòrdia ha de formar part dels mecanismes institucionals i socials d'una societat justa i equitativa, amb freqüència, perquè sigui possible, correspon a algun dels concernits en l'assumpte que es tracti  prendre la iniciativa i buscar les condicions adequades per arribar al consens.

La concòrdia en el nostre aquí i ara

En la societat postindustrial, la diferenciació de classes socials s'ha anat fent cada vegada menys nítida. L'accés a l'educació i a la formació ha servit per fer les societats més igualitàries. No obstant això, les tensions inherents a la convivència social continuen existint i reclamant procediments que canalitzin adequadament la competitivitat i els interessos contraposats, resolguin els conflictes existents i previnguin els que es produeixin.

Si la confrontació havia servit de manera darwiniana, a través de la selecció i la competitivitat, al progrés tecnològic i material de la societat, en l'actualitat les societats desenvolupades necessiten altres mecanismes que facilitin la cooperació perquè els progressos obtinguts siguin proporcionals als esforços invertits, es minimitzin els efectes negatius dels errors i es consolidin els progressos per a tots.
El maneig intel·ligent de les complexitats en concòrdia és el mecanisme de progrés social més eficaç enfront de la simplificació del plantejament de la lluita o confrontació, a la qual segueix la imposició del criteri del més fort, que va ser la norma en el passat i malauradament encara es planteja en el nostre temps com una alternativa als projectes de cooperació.

La concòrdia, tal com es caracteritza en aquestes línies, afectarà la major part de projectes de la nostra comunitat, si no  tots. Entre ells cal referir-se, a tall d'exemple, als següents:

 

LA CREACIÓ DE PROJECTES COOPERATIUS INTERTERRITORIALS

Quan es plantegen projectes ambiciosos que afecten territoris o estats diferents amb interessos particulars, hi ha la temptació per les parts d'obtenir avantatge de la situació conjuntural, actitud que fins i tot pot ser aplaudida per la societat. Tanmateix, l'avantatge d'avui pot convertir-se en un desavantatge demà si no s'adquireix la perspectiva necessària perquè el que avui decidim pugui seguir donant els fruits pretesos.

Del que s'ha dit es dedueix que és de més utilitat i eficàcia en la realització de projectes que la concòrdia presideixi tant el seu plantejament com l'assumpció de conseqüències, siguin positives o no.

Encara que pugui semblar que concòrdia i competitivitat són conceptes antagònics, no és així. En l'esport, per exemple, és clar que es pot competir i estar d'acord que la lluita ha estat noble i els resultats acceptats en concòrdia; la competició no es desenvolupa amb l'única finalitat de vèncer, sinó que té per fonament el desig d'ampliar els límits de les pròpies capacitats humanes, de reconèixer la vàlua d'un esforç que redunda en benefici de tots.

Més enllà de l'àmbit de l'esport, l'afany de superació propi de la competició i que condueix a èxits que després seran d'ús comú; podríem denominar-lo com competició o competència cooperativa. Naturalment, cal consensuar unes regles de joc que facilitin el progrés i augmentin el rendiment de les actuacions personals inspirades i dirigides per valors ètics.

 

LA CONCÒRDIA I EL PATRIMONI CULTURAL

Entre els elements vertebradors de la societat, la cultura i, millor encara, el patrimoni cultural en sentit ampli, és un dels que més serveixen a la cohesió social.
Per patrimoni cultural s'entén no solament el monumental i artístic, sinó també el paisatgístic, l'històric, el musical, el gastronòmic, l'etnogràfic i tots aquells aspectes que són propis del patrimoni cultural d'un territori.

Aquest concepte de patrimoni comú representa en gran mesura els senyals d'identitat d'un poble i no s'ha d'utilitzar per marcar diferències respecte a altres, sinó per afirmar les qualitats pròpies.

Si el patrimoni cultural és un reflex de l’"ànima" d'una societat, quan som capaços de reconèixer un patrimoni comú a diversos pobles i considerar-lo com propi de tots, estem construint vincles profunds que faciliten la concòrdia en altres aspectes de les relacions socials.

La ubicació, la titularitat  o l'ús d'un bé cultural concret no han de ser un obstacle per al reconeixement de pertinença al conjunt de pobles als quals identifica, sinó que són només circumstàncies motivades pel seu esdevenir històric. Allò realment important és que el coneixement i gaudi del patrimoni cultural comú ha de ser accessible a tots els ciutadans.

 

LA CONCÒRDIA I L'ESTRUCTURA POLÍTICA DE L'ESTAT

Un dels
temes més candents  en l'actualitat dels nostres territoris és la forma que pugui adoptar l'estructura política de l'Estat, especialment des que partits polítics i associacions civils de Catalunya han plantejat la possibilitat de decidir en una consulta o referèndum el seu futur polític.

Qualsevol que sigui la solució final d'aquest conflicte a curt, mitjà i llarg termini, aquesta no es podrà assolir de manera satisfactòria si no és en termes de concòrdia, és a dir, amb "la disposició de la voluntat per aconseguir acords", segons diu el primer paràgraf d'aquest document. La voluntat per aconseguir acords comporta per se l'escolta atenta de les raons de l'altre, el que al seu torn implica el reconeixement del seu dret a expressar- se lliurement ia que siguin debatudes sense judicis previs.

Per poder resoldre un conflicte mitjançant la concòrdia cal que la societat en què el conflicte s'ha generat reconegui com a legítims els sentiments i els anhels de tots els seus membres, sempre que la manera en què es manifestin i en què es proposi la seva satisfacció sigui per via pacífica i democràtica. Alhora, cal també que tots els ciutadans disposin d'informació veraç i objectiva sobre les conseqüències de les decisions que prenguin; la manipulació o ocultació d'aquesta informació, les traves al debat obert i lliure, la manca, en suma, del reconeixement de l'altre, són seriosos obstacles perquè la concòrdia sigui un instrument eficaç en la resolució de conflictes.

Com també s'assenyala en el Manifest dels Fòrums, la concòrdia ha de presidir les relacions en la nostra societat més enllà de les legítimes opcions polítiques de cada grup o individu, totes elles dignes de respecte .

 

A manera de conclusió

La concòrdia ha resultat ser —i ha de continuar sent-ho— un mecanisme fonamental en la construcció europea, en la resolució de conflictes i en la creació de projectes cooperatius.

La concòrdia es potencia amb el reconeixement d'un patrimoni cultural comú, ha de presidir les relacions socials i s'expressa de manera singular en el maneig intel·ligent de la complexitat, tenint sempre present el millor servei possible als valors ètics d'universal reconeixement.

Si els temps actuals, que amenacen aquells vells somnis de comunitat de consens i convivència pacífica, semblen els menys indicats per a la construcció, per a la suma basada en el consens, la nostra actitud ha de ser encara més entusiasta, en la convicció que només l'ànim de concòrdia pot propiciar la superació de diferències i encaminar-nos cap a solucions comunes.